Quina situació et va portar recórrer a la fundació?
El meu nom és Montse Bustos Pérez i tota la vida he viscut a Barberà. Vaig treballar 24 anys a una empresa d’aquí, empaquetant i encaixant productes que estaven embossats com Chupa chups i pastissos, per a Bollycao i Matutano. Van fer un ERO; 25 persones van ser acomiadades, entre elles jo.
De la nit al dia et trobes amb 50 anys, perduda i al carrer. Pensava que em jubilaria, a aquesta empresa. El meu marit s’havia quedat a l’atur feia 17 anys, però mai hagués imaginat que això em podria passar a mi... Ell va ser qui em va parlar de la fundació.
De quina manera l’han ajudat, els professionals d’aquí?
Primer, en una entrevista em van informar de tot el que podia fer: cursos, etc. Gràcies als tallers de la fundació, de competències, de converses en català, d’informàtica, etc., he anat aprenent a fer un currículum, a apuntar-me a les ofertes que es publiquen en línia... Jo no sabia ni per on començar, no sabia com manegar l’ordinador. Quan em vaig quedar sense feina, era com si fos d’un altre planeta i, de cop i volta, m’haguessin posat aquí: el món laboral que em vaig trobar era un altre! Fa 3o anys, quan buscaves feina, et presentaves a una empresa, directament, o bé era el boca-orella, la manera d’assabentar-te que a un lloc necessitaven algú.
Si bé en un moment determinat els meus fills em poden ajudar a fer un currículum, no és el mateix; el Dani, l’Anna... els professionals de la fundació estan pendents de mi, i això és el que necessito ara.
Com vius l’experiència de cercar feina als 50 anys en un mercat cada vegada més precari i incert?
És complicat, a la meva edat: les empreses demanen gent jove, amb experiència i formació. Per treure’t un sou has d’acabar treballant en dos o tres llocs a la vegada, ja que avui dia gairebé totes les ofertes són a jornada parcial. O sigui que si ja és prou complicat que et contractin a una feina, imagina’t trobar-ne dos. A més a més, cobrant sis euros l’hora, l’opció, per a mi, és treballar a prop, i no haver de desplaçar-me a Granollers, per exemple. Però, bé, el que surti. Jo el que vull és treballar. És el que he fet tota la vida: llevar-me a les 5, plegar, deixar el menjar preparat, fer les feines de casa.
Com ha estat pujar dos fills, portar una casa i treballar a torns?
Crec que el pitjor ja ha passat; ara els meus fills tenen 20 i 26 anys. Vaig poder fer-ho gràcies a l’ajuda de les iaies, alternant torns entre jo i el meu marit, agafant mitges jornades al principi. Ara, que és quan tindria més disponibilitat perquè ja són grans, em trobo amb el fet que, per a l’empresa, la meva edat és una limitació. Sempre hem d’anar fent meravelles per subsistir!
